inspiració decorativa: frases en garlandes

Bon dia a tothom i bon dilluns!!!

Avui comencem setmana contents i alegres! I us volem portar inspiració per a casa vostra, per al vostre espai de treball, per a decorar les vostres festes,… I és de ben segur que el que us portem avui, si sou fans de l’estil nòrdic, ho haureu vist, però pels que ho desconeixeu, com que a l’estudi ens tenen el cor robat, aquí us portem una sèrie d’imatges que podreu veure també al nostre taulell de pinterest (fent click aquí) per tal que us entri aquell cuquet amb ganes de tenir-ne una a casa! 😀

I és que com us deia i veieu a les imatges, serveixen per a decorar qualsevol espai de casa: el menjador, la sala d’estar, la cuina, el dormitori dels nens o el vostre mateix… I també us poden servir com a decoració d’una festa d’aniversari, per a posar a la candy bar del vostre casament o fins i tot per penjar a la cadira dels futurs nuvis del vostre casament. Multiús total!

Esperem que us hagin agradat molt les imatges, que us hagin servit d’inspiració i que divendres passeu novament pel blog! No us podeu perdre el post de divendres si us han agradat les imatges que heu vist avui!

Una abraçada ben gran!!!

i els guanyadors del concurs instagram del nostre pati de temps de flors són…

Bon dia a tothom!!!!

Els dijous no acostumem a penjar posts, ja sabeu que ens agrada dir-vos bon cap de setmana els divendres; però també sabem que els que heu participat al concurs d’instagram del nostre pati de Temps de Flors d’aquest any teniu ganes de saber si us ha tocat o no un dels nostres glaçons petits.

A les bases del concurs havíem escrit que regalaríem un únic glaçó guanyador, però al final, degut a la gran participació que hi ha hagut (moltes gràcies a tots!) ens ho heu posat tant difícil a l’Erika i a mi que hem decidit repartir-ne tres unitats.

Així que aquí van les tres fotos guanyadores:

La primera fotografia que vam escollir és de la @crisyle_storm

Captura de pantalla 2015-05-21 a les 8.58.20

La següent és de la @sonriiiii

Captura de pantalla 2015-05-21 a les 8.59.37

I la última és de @cesctm

Captura de pantalla 2015-05-21 a les 9.00.14

Els guanyadors, poseu-vos en contacte amb nosaltres via e-mail a través del nostre correu info@estudizenna.com i així quedarem per fer-vos arribar els glaçons.

Una abraçada a tothom, bon cap de setmana, felicitats als guanyadors i moltes gràcies als participants!

els 5 imprescindibles per a preparar la vostra terrassa/balcó

Bon dia a tothom,

Aquest matí hem rebut la notícia que el nostre pilot de vida preferit, del qual us parlava del seu projecte aquí, ha volat ben amunt, al cel, per brillar entre les estrelles… Des d’aquí volem donar tot el nostre suport a la seva família, parella i amics… Una abraçada ben gran…

Avui, després d’una intensa setmana de muntatge de temps de flors, tornem al blog…

Ja ha arribat el bon temps, potser massa de cop (tinc una tos que no em trec de sobre, suposo que culpa del cansament i el canvi de temperatures d’entrar i sortir dels llocs…), però està aquí per quedar-s’hi!!! Bé!!!! 😀

Així que, amics, hem d’anar preparant les nostres terrassetes, balconets,… Per poder gaudir d’aquests dies tan fantàstics que ens regala la vida, amb sol, caloret, espais bonics, espelmes, flors, plantes,… No em digueu que no us hi trobeu ja!!! 😛

Així que, per això, avui hem decidit penjar-vos els 5 imprescindibles per a una terrassa/balcó bohèmi/a per aquesta primavera/estiu!

Comencem???

1.- Quelcom que faci ombra…

Ja pot ser amb un parasol normal, dels articulats, amb un sostre de canyes o bé amb tela i tensors, aprofitant l’ombra de la segona planta, amb una heura enredada a una estructura,… Però és molt important! A part que ens molesta els ulls tenir raigs de sol directes, hem de tenir en comte que en aquests nostres espais s’hi està taaaaaaaaaaaaaaaaan bé, que ens hi passarem hores i hores! Així que cal protegir-nos del sol! i no només els nostres ulls, sinó que també la nostra pell!! I això us ho diu una que és com una sargantana amb el sol, però s’ha d’anar amb comte amb els raigs!

2.- Llocs còmodes per seure i estirar-se

Ja bé tingueu un conjunt de mobiliari, o bé sigueu “apanyats” i us hagueu fet el vostre propi chill out amb uns palets, és molt important tenir aquestes zones per estirar-se per fer la migdiada, per acomodar-se mentre es llegeix un llibre, per estirar les cames mentre es pren un daikiri,…

3.- Colors vius

Molt important decorar aquests espais amb colors vius: roses, blaus, verds, taronges, vermells,… Tots ells en games saturades. Ajudaran a donar vida al vostre espai. La manera més fàcil de col·locar-los és a mode de coixins del tipus ètnic, marroquins, porta-espelmes, gerros,…

4.- A la llum de les espelmes

Aquests espais estan destinats a passar hores amb els amics, prenent cocktails, o bé per a descansar després d’un llarg dia de molta feina… Així que, què millor que unes espelmes per acompanyar-vos??? I si a més a més, teniu pensat utilitzar aquest espai per a fer-hi algun sopar amb els amics, doncs no us oblideu dels súper de moda llums de berbena, que tan s’utilitzen en casaments a l’exterior també, i que us podeu fer vosaltres mateixos fàcilment!

5.- Flors i plantes

Només faltaria que no hi fossin!!! Són l’últim element que hi acaba de donar vida, color! Us podeu decidir per tenir una gran jardinera a prop, només alguna planta en tests o també, si no sou gaire de plantes, escollir-ne alguna d’artificial. Això va a gust i a fer del consumidor!

Així que, si teniu pensat muntar un bon espai a l’exterior de casa vostra, no us oblideu d’aquests cinc imprescindibles, que us faran gaudir al màxim d’aquest nou espai!

TOTES LES IMATGES LES HEM TRET DE PINTEREST, PER VEURE MÉS FOTOGRAFIES INSPIRADORES I ELS SEUS ENLLAÇOS, ANEU AL NOSTRE TAULELL (AQUÍ)

Una abraçada, i fins dimecres!

Detalls del nostre casament: “el detall”

Bon dia a tothom!!!

Algú sap on han anat a parar els dies de sol? 😦

Ahir encara, perquè de tan en tan ja va bé que no faci un dia “estupendo” els diumenges, així tenim excusa per tal de poder estar al sofà amb la manta durant tota la tarda… O no? 😀 Però la veritat és que jo prefereixo els dies de sol quan és primavera, més que els de pluja…

I això que sóc plenament conscient que ha de ploure, perquè sinó els camps no seran verds, i també perquè va de conya al meu jardí els dies que no tinc temps per a regar-lo… (Crec que un dia us faré un recull de fotos de les flors del meu jardí, ara està preciosament florit… :D)

I recordo plenament (ara això és una anècdota per fer un Helena Melero lligant temes) el dia que al gener vam pujar amb els meus pares i els meus sogres a fer el tastet pel casament a Ca l’Enric, on tota planta vivent estava marronosa, i vaig pensar en silenci que plogués molt, perquè tot estigués verd… El que passa és que se’m va descontrolar una mica el desig, perquè enlloc de ploure dues setmanes abans del gran dia, ho va fer durant la mateixa setmana… I és clar, llavors estava ben espantada… De fet, la cerimònia la volíem fer al jardí, a la gespa, i al final ho vam haver de fer sota el porxo perquè el nostre lloc escollit semblava una bassa d’ànecs… Però tot i així, per a mi va ser preciosa! 😀 I a més, va fer sol tot el dia!!! Vam tenir sort! O potser van ser la dotzena d’ous que va fer arribar ma mare i el meu cosí Xavier amb la seva dona Cristina i nens a Santa Clara!

I del nostre casament us volia parlar, no del dia en si mateix, però sí d’un dels detalls que vam donar… Aquest detall va ser per a gairebé tots els assistents.

Perquè per a gairebé tots? Doncs perquè era un regal “tecnològic”, i hi havia familiars, tan meus com de l’Arcadi, que aquest tema no l’acabaven de dominar, i vam preferir fer-los-hi un altre detall.

Us l’ensenyo a veure si sabeu què és?

IMG_0189 copy

Va… que ja us he dit que és tecnològic i no podeu fallar…

Es tracta d’uns pendrives en forma de targeta que vam personalitzar. Vam fer el disseny dels ocells i la frase, i la vam fer aplicar a tots ells.

IMG_0187 copy

Com a “recordatori” no volíem donar quelcom que al nostre pensar fos un “pongo” que diu la meva sogra, sinó que fos alguna cosa útil. Així que vam començar a donar-hi voltes, i al final ens vam decidir per comprar aquests pendrives.

A vegades, jo mateixa m’havia trobat en situacions en les que hagués necessitat un pendrive per endur-me les fotos de Cap d’any de casa una amiga, per tal de guardar-hi un document per anar a imprimir,… Així que vam decidir-nos per a un tipus de pendrive que poguessim personalitzar i portar sempre a sobre. D’aquí que escollÍssim el format targeta de crèdit.

Nosaltres no volíem repartir aquest detall d’un en un a cada persona, bàsicament perquè no volíem que es fes res pesat… I que la gent estigués còmode, així que el que vam fer va ser posar tots els pendrives dins un sobre a la seva mida, i amb tinta i ploma, escriure-hi el seu nom per davant, i per darrera, estampar-lo amb el nostre segell.

IMG_0188 copy

Com que hi havia el nom a cada un d’ells, el vam fer servir de marca llocs; és a dir, d’indicador de a quin lloc de la taula s’asseia cada un dels nostres convidats; així sabien on havien de seure.

FullSizeRender copy

Així que, ja sabeu, si voleu tenir un detall original i personalitzat per al vostre casament, festa d’aniversari, sopar d’empresa,… No dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres a info@estudizenna.com, que trobarem un detall indicat per al vostre esdeveniment!

Una abraçada ben gran, i fins dimecres!!!

Descarregables per a Sant Jordi

Bon dia a tothom!!!!

Avui tocaria una frase de l’home del bigoti, però família, demà és Sant Jordi!!!

Un dia bonic, de passejades romàntiques, rebre roses vermelles, comprar llibres, agafar-se de la mà, petonejar-se,… En fi, estimar!!! (i no és bonic això??? 😀 )

Com ja sabeu, l’any passat vam preparar unes postals per la diada (les podeu veure aquí), però al penjar-vos-les el mateix dia, va ser una mica tot a corre cuita, així que, aquest any hem pensat en postejar-les avui. També hem fet una altra modificació, les hem preparat per tal que us les envieu via whatsapp, facebook, twitter,… Com vosaltres volgueu, però alhora, si us les voleu descarregar per imprimir (recordeu que per guarda-les, heu de fer click amb el botó dret mentre el ratolí és a sobre la imatge) també ho pogueu fer.

Les frases de l’any passat eren:

“cap princesa sense rosa”

“cap cavaller sense llibre”

“cap cavaller sense llibre i cap princesa sense rosa”

Aquest any, hem tret la part il·lustrativa i us hem fet els següents dissenys!!! Que esperem que us agradin molt i molt, i que compartiu i feu arribar a la gent que més estimeu!!!

Aquesta és la versió per a les noies (totes som unes princeses! 😛 )

09 sant jordi-01

I aquesta altra, seria la versió per als nois (quins cavallers!!! 😀 )

09 sant jordi-02

Així que res més per avui, que espero que demà faci un bon dia per poder disfrutar d’aquesta nostra gran diada tant plena de romaticisme, i que rebeu moltes roses o molts llibres!!!

Una abraçada ben gran i petonets!!!

la meva experiència Oxfam Intermon Trailwalker

Bon dia a tohom!!!! Sí… Som dimarts… Ho sé, potser hagués escrit aquest post ahir, però va ser dia de reflexions i pensaments… I a més, sé que la Cristina M (integrant de la Colla Centpeus) l’està esperant amb candeletes!!! Perquè mentre caminàvem ja me’l demanava… 😀 Els que seguiu setmana a setmana el blog, estàveu informats que aquest passat dia 18 d’abril realitzava la Oxfam Intermon Trailwalker (us n’explicava què era en aquest post d’aquí). Per fer-vos-en un resum, es tracta de realitzar 100 km, que es caminen/corren per les Vies Verdes de Girona, iniciant-los a Olot, plena Garrotxa; i acabant-los a Sant Feliu de Guíxols, poble coster; passant per la preciosa ciutat de Girona. Em ve de gust explicar-vos com va començar tot, perquè la veritat és que miro enrere i em fa molta gràcia i m’emociona el que hem passat junts amb la Colla Centpeus. Tot va començar a la romeria que es realitza cada any al meu poble, Fornells de la Selva, al Santuari d’Els Àngels. Amb la colla havíem decidit recuperar la tradició d’anar-hi, i hi vam pujar tots els que vam poder. La Cristina M aquell dia tenia guàrdia no presencial de la seva feina, i va decidir que no pujaria per si hi havia quelcom d’urgènia, però que vindria a dinar amb nosaltres l’arrossada popular i que després el seu cotxe ens tornaria a casa a uns quants. Un cop vam haver dinat i fet algun gintònic, vam baixar les dues al cotxe amb un altre amic. Ja de baixada, ella ja començava a parlar de la Trailwalker (i això que la “mamona” no havia ni pujat a peu a Els Àngels :P). La coneixíem per unes amigues que l’havien realitzat el mateix any, durant el dia de la meva despedida. Elles ens n’havien explicat l’experiència, i la veritat és que cada vegada que me’n parlaven, a mi m’entraven més ganes de fer-la; això sí, ho mantenia en secret. En secret fins aquell dia, que la Cristina M em va començar a motivar més. Així que, a l’arribar a casa, mentre l’Arcadi i en Narcís anaven vinguent cap a casa a peu, ens vam començar a mirar com funcionava a través de la seva web. I l’emoció i les ganes anaven in crescendo… Amb una hora en vam tenir prou per estar decidides a fer-la. Teníem temps per entrenar-nos, encara faltaven set mesos per al gran dia, i això ens donava marge. Un cop vam tenir a casa en Narcís i l’Arcadi: – Hem decidit de fer la Trailwalker! – Però vosaltres esteu boges? Que són 100 km!!! Que no en són 5!! I així mitja hora, però al final els vam convèncer! I no només a ells… Vam anar engrescant a la gent fins a tenir quatre persones més! La meva mare, dos dels meus tiets i una tieta. El primer entrenament va ser de vint quilòmetres. Encara recordo la tornada a casa. Se’ns feia fosc i veníem per la carretera de Campllong, i algun de nosaltres ja no podia més… Després vam continuar entrenant, de mica en mica, entre setmana cada un feia el que podia, i llavors al cap de setmana ens trobàvem els que podíem per entrenar junts algunes horetes… La idea principal era que cada setmana augmentaríem 5 km de caminada. És a dir, que si un dissabte fèiem 20 km, el següent en faríem 25 km… Fins que ens vam adonar que això ens treia molt de temps personal, i que no podia ser que cada cap de setmana perdéssim 5, 6, 7… hores… Així que vam decidir que augmentaríem de quilometratge, tal i com havien fet les nostres amigues l’any anterior. Recordo les Fires de Girona. Amb la Cristina M teníem sopar de dones de Handball, i vam sortir a prendre algo… A les 4 de la matinada aribàvem a casa, i a les 8 ja sortíem a caminar per fer els 35 km… Mare meva! Aquell dia no ens aguantàvem! I a sobre, després de caminar les 5 hores per als 35 km, vam arribar a les tantes a una barbacoa de la colla, a la qual anàvem afamades i vam trobar el dinar per fer! Mare meva! I les barretes energètiques i l’adicció de ma mare??? Cada dia en provava de diferents, i no parava… 😀 Llavors va arribar Nadal, i amb les festes, les compres i els sopars, vam deixar de caminar… Teníem por al tornar arrencar, perquè abans de les festes ja havíem fet els 45 km, i havíem acabat, com deia ma mare, molt madures! Els homes no ens havien acompanyat a aquesta caminada, així que erem cuatre caminadores. Però llavors vam fer els 55 km. L’Arcadi i en Narcís feia molt que no venien a entrenar amb nosaltres, i aquell dia van veure que no per ser joves i fer altres esports podrien arribar caminant a fer els 100 km. Nosaltres ja els havíem avisat, però noi… No ens havien fet massa cas i havien vingut a pocs entrenaments. Aquí, diguem-ho així, es van “cagar a les calces”… 😀 Així que els va servir per motivar-se i entrenar fins a la següent fita… Els 65 km! Els 65 km vam fer-los amb 13’5 hores. Estàvem molt contents. Jo personalment, vaig tenir una lesió uns 10 km abans de l’arribada i vaig caminar-los coixa. Quan camines tantes hores, el teu cos està acostumat a anar sempre amb una mateixa postura, i a la que fas un moviment diferent, algun múscul es tensa. En el meu cas va ser un del lateral del quàdricep. Gairebé plorava… Però després d’aquesta caminada, fent 65 km de pujada, seguint els consells de les nostres amigues; sabíem que estàvem preparats i que arribaríem a fer els 100 km. Així que, al cap de dues setmanes, va arribar el gran dia. Vam sortir a les 10:00 h amb el tret de sortida ben emocionats del que ens esperava, i vam començar a caminar. Sota l’arc amb l’Arcadi ens vam prometre que ens faríem de nou un petó a l’arribada a Sant Feliu. A la sortida, no paràvem d’adelantar a gent. A mi em feia una mica de por, perquè dèiem, “si que van lents els altres”, però anàvem al mateix ritme que havíem entrenat al cap i a la fi… Però a l’arribar a Les Preses, ja teníem pipí… I només hi ha lloc a l’estació antiga del carrilet. la qual només té un lavabo… Així que us ho podeu imaginar, 30 minuts de cua no ens els van treure. La gent que havíem anat adelantant, ens va adelantar ara a nosaltres mentre feiem cua… I no, no podíem esperar a anar al mig del bosc, perquè venien unes rectes molt llargues del costat de la carretera que no tenen cap mena d’amagatall per a les fèmines. Així que vam haver d’esperar. Però va servir perquè la Cristina M es posés el primer Compeed al peu… Ja es notava que li sortia una butllofa i només havíem fet 3 km… Vam tornar a arrencar, i vam passar per sota l’arc de control sent els que tancàvem la cursa. Això va fer que agaféssim ritme i comencessim de nou els adelantaments fins a Sant Feliu de Pallarols. Allà ens esperaven els nostres soporters una mica preocupats pel que havíem tardat, però nois, el tema lavabo, i menys anant amb mi, pipinera nata, era obligatori. Aquí se’ns van afegir a caminar dos membres de No Et Rendeixis, en Manel i l’Helena (moltes gràcies per acompanyar-nos!!!!). Vam menjar fruita, que no sabeu com entrava de bé! Vam carregar aigua barrejada amb Powerade a l’esquena, i sant tornem-hi! La pròxima parada, que no era d’avituallament, era a Les Planes d’Hostoles. Allà pensàvem dinar. Crèiem que si no dinàvem a les 13:00 h a Sant Feliu de Pallarols, i esperàvem a les 14:00 h a Les Planes, no se’ns faria la tarda tan llarga, i la veritat és que va ser així, ens va anar molt bé. A més, ens va servir per agafar forces per passar el llarg tram que separa aquest poble amb Amer. I ens va passar volant, perquè anàvem adelantant a tothom novament. Ells ens havien adelantat mentre dinàvem, i nosaltres els vam atrapar de nou. Duiem un bon ritme, i teníem molta energia. Estàvem contents perquè ens vèiem preparats. Vam passar Amer, La Cellera i vam arribar a Anglès. Allà, una amiga de la colla del poble, la Txell, ens va venir a veure (merci per la teva visita, ens va alegrar veure’t! :* ). També se’ns va afegir l’Anna a caminar. Tenir gent que se’t va afegint va molt bé, doncs després de tantes hores caminant, a vegades se t’acaben els temes de conversa! Després vam passar Bonmatí i Bescanó! Encara recordo la Clàudia, la nostra soporter, dient-nos mentre caminàvem que paréssim per menjar que ens havien preparat cosetes! Nosaltres ja passàvem de llarg, i ells ens havien preparat una súper taula amb pa per fer-nos entrepans salats i també pa de motlle amb Nutella. Mare meva com entrava!!! Venia tant de gust!!!! I a Bescanó vam tenir noves incorporacions, no només d’acompanyants (gràcies Marc i Iris per caminar amb nosaltres!!!) sinó també de soporters. La meva tia doctora i el seu marit s’incorporaven. I aquí començaven les cures dels peus de la Cristina M. La resta estàvem bé, però a ella la butllofa de sota el peu li creixia… Així que li van fer una mica de cures per arribar fins a la següent parada, Girona. Aquí hi vam tenir una gran rebuda! Companys caminadors de les amigues que ens havien engrescat a relitzar-la, tiets, cosins, sogres, cunyada, nebot… Ens van fer un pont i tot i hi vam passar per sota! Ens esperaven unes pizzes acabades de fer i unes millors cures per a la Cristina M. I després de menjar i fer reparacions de peus, canvis de mitjons, agafar els frontals i preparar-nos per la fred de la nit… Vam tenir una última incorporació (gràcies Happy per acompanyar-nos!). Llavors, va començar la meva devallada… Des de Girona fins a Llambilles, em vaig trobar marejada, tenia calor quan la resta tenia fred, em molestava fins i tot el frontal que no duia encès. Em vaig començar a treure peces de roba a cada parada, però no va servir de res. A Cassà de la Selva, vaig arribar ben marejada. Em van donar Coca-Cola i un homeprazol. Tot semblava que hi havia hagut alguna cosa que no m’havia sentat bé… I jo així també ho crec! Per mi va ser l’únic tall de pizza que vaig menjar, o la llet dels cafès que vaig prendre al llarg del dia (potser en vaig fer tres, però estic acostumada a beure llet de soja, tot i que no sóc intolerant a la lactosa). Així que, després de passar pel punt de control i intentar recuperar-me, em vaig marejar de nou i vaig decidir que havia d’acabar allà; doncs ara tocaben uns 10 km fins a Llagostera en els que ningú em podia venir a buscar si em passava res, i per tant hagués fet anar malament a la resta del meu equip (algú d’ells s’hagués hagut d’esperar amb mi, o haguéssim hagut de recolar fins a Cassà de nou o ajudar-me a arrossegar-me fins a Llagostera ves a saber quanta estona). Per a mi va ser una decepció i va començar la plorera… La resta del meu cos estava perfecte. Llocs que anteriorment m’havien fet mal ara no me’n feien, no tenia cap butllofa als peus, però la meva temperatura i malestar no eren normals… Van dur-me a casa per decisió pròpia, no volia ser una molèstia. I de cop… Sento la pluja… Eren bora les 6 del matí, i les prediccions meteorològiques no fallaven… Els estaba plovent. Via whatsapp continuava en contacte amb ells i l’encarregada de dur el meu dorsal fins a Sant Feliu va ser la meva mare. La veritat és que no estava preparada per abandonar. Jo tenia claríssim que arribava a Sant Feliu de Guíxols. Físicament estava perfecte, no pensava en que em podria venir un “xungu” així. I l’abandonament va ser més dur… A quarts de vuit, vaig decidir que volia anar-los a buscar, em trobava una mica millor. Així que amb el meu pare vam anar fins a Sant Feliu amb una pluja de mil dimonis, i els vaig anar a buscar en contra de la direcció que ells venien. Els vaig veure de lluny i els hi vaig cridar “Va Centpeus!!!!” I vaig veure la mirada de l’Arcadi, va posar un somriure i ens vam fer un petó. Ens vam agafar de la mà i vam fer l’arribada tots plegats mentre a causa de la pluja, se’ls havien parat els generadors de llum i l’arc d’arribada (inflable) queia per moments. Ens van donar les medalles (jo no la volia, i de fet no la vull, no vaig fer els 100 i no me la mereixo; tinc clar qui la rebrà d’aquí poc) i vam tenir feina a agafar el cotxe i tornar a casa. Un cop a casa, li dic a l’Arcadi si li havien fet falta els pals, doncs a Sant Feliu portava els meus pals per caminar quan ell no n’utilitza… I em va dir que quan vaig abandonar va creure que alguna cosa meva havia d’arribar a fer els 100 km, i que per això els portava… I vinga, més plorera!!! En resum, recomano la Oxfam Intermon Trailwalker a tothom. Sí, són 100 km, però la veritat és que és una experiència molt bonica. I no només aquell dia, sinó també el temps que et prepares. Són moments de convivència amb l’equip, somriures, plors, “mala llet” (quan un està cansat…), abraçades, emoció… La veritat és que val molt la pena!!! Ara, gairebé puc dir que som més que una colla, una família! Des d’aquí vull donar les gràcies als meus companys de camí: l’Arcadi, per fer-nos riure en els trams més durs; la Cristina M, per demostrar-nos que té un gran esperit de superació; a en Narcís, per ser un tiu incansable; a l’Eva, per ser una caminadora súper aplicada; a en Josep R, per haver-se adaptat i integrat al 100% i regalar-nos moments de riures durant la caminada; a la meva mare, perquè tot i estar lesionada de feia uns mesos, tenia una il·lusió inimaginable per a fer la Trailwalker, per haver portat el meu dorsal des del moment en el que vaig abandonar i per ser una valenta sempre; a la Clàudia, perquè ningú més que ella ens va cuidar com a soporters, per estar atenta en tot moment i per tractar-nos com reis!; a en Jordi i en Ramon, que van formar un duo de soporters que ens tronxavem amb ells; a la Mª Àngels i en Josep Mª, per haver-nos fet aquests massatges amb l’engüent de cavall i les cures als peus (sou uns cracks!) que ens van permetre caminar tant; a en Manel i l’Helena de No Et Rendeixis per acompanyar-nos de Sant Feliu de Pallarols fins a Girona, a la Txell P per visitar-nos a Anglès, a en Massagur per acompanyar-nos un tram a Bescanó, a l’Iris i a en Marc per fer de Bescanó fins a Girona al nostre costat, a l’Anna P per acompnayar-nos des d’Anglès fins a l’arribada, a l’Ernest per acompanyar-nos també a Bescanó i seguir-nos en cotxe fins a Girona fetnt parada a tots els avituallaments, a la meva germana Júlia i a les cosines Marta, Maria, Ester i cosí Carles per acompanyar-nos des de Llambilles fins a Cassà, a el meu pare i a en Sisu per venir-nos a veure a Llambilles, al germà i cunyada de la Cristina M per patir en viu la meva deballada a Cassà, a l’Anna, la Núria i en Pau per dur-nos les pizzes, a l’Espe i la seva amiga per venir-nos a veure a Girona, als meus sogres per enxampar-nos a la sortida de Bescanó i tornar-nos a venir a veure a Girona, a la Lluïsa i en Marcel per venir-nos a animar a Girona,… I a tots els que en algun moment o altre ens vau fer arribar el vostre missatge de suport! MOLTES GRÀCIES!!! Sí, jo no vaig arribar als 100 km, i vaig quedar moralment molt tocada. Diumenge els meus ulls no paraven de plorar de la decepció, la pena i la ràbia. Avui puc dir que ja m’ha passat una mica, però que l’espina encara la tinc clavada i que me la penso treure un dia o altre. Així que, Trailwalker, ens tornarem a veure les cares! 😀 A més, ara ja tinc “experiència” i hi ha coses que sé que canviaria de com les vaig fer. Una abraçada a tothom, i espero que algú de vosaltres tingui ganes de fer-la algun any!!! Qui sap, potser us hi acompanyo! 😛

el mini projecte que hem entregat avui!

Bon dia a tothom!!!

Ja som divendres, i sembla que aquest cap de setmana pinta un bon temps! Que bé! 😀 Adoro la primavera, de fet, per això la vam escollir com a estació per a casar-nos (mare meva, el mes que ve, ja farà un any del nostre gran dia! Com passa el temps!)

M’agrada passejar pel bosc, les fulles verdes dels arbres, els camps verds, els que estan grocs per la colza florida, el solet dels migdies, les orenetes fent niu,… Aix!!! A vosaltres us agrada igual que a mi???? 😀

Avui, no us portem un DIY com acostumem a fer els divendres, sinó que us ensenyem un mini projecte que hem entregat avui mateix, i que ens ha fet molta il·lusió!

Us explico… El meu primer any de residència vaig conviure amb tota una sèrie de noies, molt maques totes elles, que amb el pas del temps, ens hem anat trobant en moments puntuals, rememorant les nostres històries a la resi. Això sí, sempre, vulguis que no, hi ha amb qui et fas més, i amb qui et fas menys.

Durant la meva estada com a primer any a Barcelona, em van tocar com a veïna d’habitació una gironina molt trempada! Amb la qual vam establir una rel·lació d’amistat important. Les dues teníem classe als matins, i les tardes ens les passavem xerrant, llegint, fent el tonto, començant a fer sèries d’abdominals que mai acabàvem, berenant porqueries,… Doncs ella és la persona que m’ha encarregat aquest projecte petit, que us vull ensenyar; i per això em fa tanta il·lusió!

Em va enviar un correu un dia preguntant si li podia preparar unes frases, tipus les que preparo per a les de l’home del bigoti, així en plan “mono” va dir… 😛 Així doncs, ella em va fer arribar les seves frases, i jo les vaig posar “mones”.

01

02

La finalitat de les frases és utilitzar-les a diferents espais de casa seva. Així que nosaltres ens hem encarregat de dissenyar-les i imprimir-les; i ella serà qui esculli com combinar-les i on col·locar-les.

03

05

07

Avui al matí, hem quedat per trobar-nos, fer-la petar una mica i entregar-li les frases impreses.

2 JUNTES

Així que ja veieu, el nostre estudi està obert a les vostres propostes i idees. Podem dissenyar-vos el que desitgeu: unes invitacions de casament, la decoració per al bateig dels vostres fills, els recordatoris de la comunió,… Només heu de posar-vos en contacte amb nosaltres a través del nostre e-mail info@estudizenna.com i estarem encantats d’atendre’us!

Una abraçada ben gran, i fins ben aviat! 😀